El malèvol (fragment)

«¡Salutacions, nois!», vaig dir jo, havent-me tret el barret. Els mugics es van vinclar i van botzinar: «Salutaciooons...» - «Cobriu-vos, si us plau; fa fred.» - «No és reees...», van amollar els mugics de nou botzinant, i els barrets que quedaven posats sobre les testes dels entercs van desaparèixer. «Si us plau, cobriu-vos.» - «Ens quedarem així.» - «Hi estem acostumats.» - «Bé, doncs us ho ordeno: cobriu-vos.» - «Si ens ho ordenes ja és una altra cosa.» Un o dos mugics es van posar els seus barrets, i, després d’ells, tots els altres se’ls van posar. ~ “El malèvol”, Nikolai S. Leskov, dins del recull “El ruble màgic i altres narracions” (consulteu també l’apartat “Primers capítols” en aquesta web).

El malèvol (fragment)

El jove funcionari d’operacions especials que havia tornat explicava efusivament els abusos per ell descoberts en una direcció policial. En la seva narració no hi havia res d’especialment remarcable, i qui més interessat estava en ella era el propi narrador, que creia que, en la nostra organització administrativa, descobrir el mal significava fer un pas per a eradicar-lo. Dels assistents del director, un encara l’escoltava sense prestar gaire atenció; l’altre, però, sense miraments es dedicava a tamborinejar amb els dits sobre l’ampit de la finestra, i el cap de policia, prement el seu sabre de cavaller entre les cames, per sota dels bigotis amollava anells de fum, com disposant-se a dir: «¡Que n’ets, de beneit, fill meu!» ~ “El malèvol”, Nikolai S. Leskov, dins del recull “El ruble màgic i altres narracions” (consulteu també l’apartat “Primers capítols” en aquesta web).

El ruble màgic (fragment)

“El ruble màgic” (fragment). ~ Segons una antiga creença, mitjançant determinades fetilleries es pot obtenir un ruble màgic; és a dir, un ruble que, per més vegades que el donis, sempre et reapareix íntegre a la butxaca. Emperò per tal fer-se amb un ruble d’aquests cal passar per grans horrors. De tots, no me’n recordo; sé, això sí, que entre altres coses s’ha d’agafar un gat negre sense cap clapa al fesum i anar a vendre’l la nit de Nadal en un encreuament de camins amb quatre ramals, dels quals, un d’ells, a més, ha de portar a un cementiri. Allà cal esperar amb els ulls closos i prement fort contra si el gat, de manera que aquest mioli. S’ha de fer tot això minuts abans de mitjanit. I, a la mitjanit en punt, vindrà algú que demanarà comprar el moix. El comprador oferirà pel pobre animaló molts calés; el venedor, però, ha d’exigir necessàriament només un ruble: ni més ni menys que un ruble de plata. Insistirà el comprador oferint-n’hi més, però cal inamoviblement demanar un únic ruble. I, quan finalment aquest ruble sigui donat, llavors caldrà ficar-lo a la butxaca, sense deixar, però, de tenir-lo agafat amb la mà, i marxar de seguida sense mirar enrere. Aquest serà el ruble màgic, inexhaurible i ingastable; és a dir, que, per més vegades que el donis com a pagament per alguna cosa, de nou tornarà a aparèixer en la teva butxaca. Per a pagar, per exemple, cent rubles, cal només ficar-se la mà a la butxaca cent vegades i d’allà traure cada cop la moneda. Per descomptat, no és això més que una faula impossible i absurda; hi ha, però, gent ximple que està disposada a creure que realment es pot aconseguir un ruble màgic d’aquests. Jo mateix, de petit, també era dels que hi creuen, en això. (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.

Producte de la natura (fragment)

“Producte de la natura” (fragment). ~ En el transcurs de la meva vida he pogut veure com els serfs de la gleva són moguts d’un lloc a un altre, i què els passa de vegades per això. Explicaré ací un episodi que ha romàs per a sempre en la meva memòria. Va esdevenir-se això poc abans que quedés abolit el dret senyorial sobre els manents. Ja en aquell moment corrien esperançats rumors sobre l’‹alliberament›, però la compra i la venda de persones encara es feia lliurement. Aprofitant-se d’això, alguns grans senyors van efectuar llavors poblaments de llocs esteparis que els pertanyien; poblaments fets amb manents comprats en les províncies centrals per a ser trets d’allà.  ~  Tenia jo un familiar, marit d’una tia meva, un anglès que havia aprés l’idioma i els costums russos. Es tractava d’un personatge poc comú, i en cert sentit havia predit fins i tot quaranta anys abans l’ètica de “Sonata a Kreutzer”. En la qüestió de l’elecció de muller, tement quedar fatalment influït per «la lluna, el jersei i els ornaments», va tenir l’agosarada idea de triar per a si muller enmig de la senzillesa diària, i per a això es va vestir de mosso de repartiment i així va recórrer totes les cases senyorials veïnes. D’aquesta faisó va veure totes les senyoretes fadrines en agençament quotidià, i, havent-se informat sobre cadascuna d’elles preguntant al servei, va fer proposició de casament a la meva tia, que tenia certament un dolç tarannà.  ~  En general, sobre ell deien que era un ‹pràctic›. Administrava unes possessions enormes d’un senyor força important, i, entre altres coses, tenia l’obligació de poblar les estepes: formar en elles noves viles i posar en marxa allà un correcte conreu de la terra. La gent que hi era portada es comprava a diversos propietaris de les províncies d’Oriol i de Kursk, per la qual cosa els colons es dividien en dos grups, segons procedissin d’una o de l’altra. Hom considerava que els d’Oriol eren una mica més murriescos; dels de Kursk deien que eren «bregats minyons» en el sentit d’‹una mica més rampelluts›.  ~  Era amb grans partides establerta la gent en les estepes. Fins allà on m’arriba la memòria, en els anys de la meva minyonia per la nostra contrada van ‹agafar gent›, ço és, van formar partides de colons dues vegades, i cadascuna d’elles pels pobles es va aixecar un bon enrenou. Pena feia mirar els que s’extreien per a ser traslladats, per bé que entre ells no hi havia pocs que no s’entristien, ans deien que tant els hi feia, que prou hi havia coses pitjors. En els indrets d’aplec es formaven autèntics encants de compra i venda i hom mercadejava ovells i vedells, arades i rascles, i fins i tot trineus, amanit tot això amb colpidores escenes de comiat per a sempre protagonitzats per les dones.  ~  En una d’aquelles, del nostre poble van endur-se amb carros, em sembla, vora dues-centes ànimes, i va passar que aviat molts dels mugics que s’havien emportat van tornar enrere i es van amagar per les garboneres buides i per les canemeres. Quan els enxampaven, aquests argüien que escapaven dels polls i de les aigües nocives. Els enviaven al quarter i els fuetejaven. A banda dels fugitius, molts emmalaltien pel camí. Els portaven encara un temps amb el carro però al final els deixaven on fos. Els magres rossins extenuats queien dels combois, rompien-se els arreus, es trencaven les rodes i, en general, s’esdevenien molts percaços.  ~  Encara pitjor va ser la segona tongada de presa de gent de la nostra contrada: van patir alguns diarrea; restrenyiment altres. Va caldre deixar els malalts pel camí en barracots i en ‹ziemliankes› tot l’hivern. La meitat de tots aquells van morir; enormes van ser les pèrdues. Per això, la tercera vegada, que narraré tot seguit, van tenir la pensada de traslladar la partida de gent en barques, o ‹strugs›, com se’n deia en aquell temps, per l’Okà i el Volga.  ~  Va ser formada la partida, igualment, de diverses localitats de les províncies d’Oriol i de Kursk, amb serfs procedents de les gleves de petits propietaris. Entre els colons hi havia mugics domèstics i pagesos. Els domèstics no tenien ni animals ni carros propis. Van ser portats als embarcadors per mitjans que no puc imaginar-me, i allà van ser estibats en barques. Entre els mugics pagesos, alguns sí que tenien carros i arades: va ser tot això carregat, o, millor dit, amuntegat en les embarcacions, i les famílies es van ficar tant dins dels carros com a sota d’ells. Recordo que fins i tot alguns tenien gallines, i, en una barca, dues o tres ovelles. (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.

Ballarugues (fragment)

“Ballarugues” (fragment). ~ En un hostal situat a la vora de la carretera vella, una vegada es va aplegar tanta gent que qualsevol indret d’aquella ‹izbà›, que no era ni estreta ni curta ans tot el contrari, va quedar ocupat. Entre els homes allà arribats n’hi havia que viatjaven a lloms de cavalcadures i d’altres que ho feien a peu, hi havia sastres i sapastres, coratjosos carreters i peons que treballaven en l’adob del camí. A fora feia força fred, i tots els que hi entraven anaven de dret a escalfar-se a la boca de l’estufa. Havent entrat en calor, s’apartaven i cadascú anava a posar-se on podia sense perdre l’ocasió de fer petar la xerrada.  ~  No era estrany que al principi comencessin a parlar sobre les males collites i sobre els impostos, i després passaven al tema de la sort que Déu enviava als homes. Van començar a dir: «¿Per què Déu va comunicar a Josep set anys abans que hi hauria males collites? Prou que ara no ho fa, això. Viu ara la gent sense saber quan li vindrà la calamitat. I vet, heus ací, de patac li cau a sobre.» Cadascú dels allí reunits deia la seva sobre aquesta qüestió. Mentrestant, un que encara estava a la vora de l’estufa escoltava en silenci. Finalment, també ell va intervenir-hi, i ho va fer d’aquesta faisó: «¿Però és que per ventura penseu, bons homes, que si ens fessin saber a l’avançada quan ve la desgràcia, l’evitaríem?» - «I tant que sí -li van contestar-, per descomptat.» - «¡I ara! -es va mostrar ell en desacord-. ¡Quines coses de sentir! Prou que a la vista de tothom hi ha el que cal corregir, i tanmateix no ho corregim.» - «Digueu-nos què. Poseu un exemple.» - «Doncs mireu, com a exemple, més clar no pot ser el fet que hi ha una grandíssima quantitat de pobres i desgraciats. Prou que, havent-n’hi tants, no hauríem de viure tan tranquils. Però no hi parla ningú, sobre això.» - «¡Vet, justament per aquest motiu! Si ens avisessin abans sobre aquestes situacions, potser ens esmenaríem a temps.» El de l’estufa va contestar: «No, no ens hi esmenaríem, ni a temps ni a destemps. La qüestió rau no tant en l’avís com en el bon seny. Aquest ningú no l’escolta. A més, quan vénen els advertiments, ¿què us penseu? ¿Que els reben amb els braços oberts?» Llavors, adonant-se que aquell home devia tenir alguna història per a explicar, van començar a demanar-li que no se n’estigués. Ell no es va fer l’orni; sense fer-se pregar gaire, va començar a dir: «Vell soc ja, que set vegades he vist passar deu anys. La primera famegada que recordo va escaure’s sis anys abans que els nostres anessin contra els hongaresos. En el nostre poble va passar una cosa sorprenent...» En aquell punt el van aturar per a preguntar-li d’on era. «D’un poble que es diu ‹Ballarugues›. ¿El coneixeu o què?» - «No n’hem sentit mai a parlar.» - «Doncs escolteu què ens va passar allà a Ballarugues, i vigileu que en el vostre poble no succeeixi quelcom semblant. I ara calleu mentre jo us ho explico. No és gaire llonga la meva història.» (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.

Turment de l’esperit (fragment)

“Turment de l’esperit” (fragment). ~ Entre aquells que van prendre part en la meva educació, va haver-hi Ivan Iàkovlevitx, un alemany llarguerut i prim, ‹Kozà› de malnom. El seu vertader cognom no el sé. El cas era que el seu aspecte feia que et vingués al cap una cabra, i per això tots nosaltres l’anomenàvem així: ‹Kozà›; però, queda clar, no en presència d’ell.  ~  Aquests fets van tenir lloc en un poble de la província d’Oriol, en casa d’uns meus familiars que eren rics. Va ser amb ells que vaig créixer i em vaig educar fins que em van enviar a l’escola, a la ciutat. Allà hi havia per a nosaltres diversos professors: un rus, Ivan Stepànovitx Ptítsuin, que vivia amb sa muller en una dependència del mas; com també un francès, ‹monsieur› Louis, que, a més de muller, tenia un fill, Alvin, el qual estudiava juntament amb nosaltres; i encara hi havia un alemany, Kolberg, un home solitari, sovint borratxo i busca-raons. Amb tal freqüència es barallava amb la serventa que, al final, l’oncle se’n va atipar i va ser fet fora tot d’una. Allavòrens, al seu lloc, va ser pres Kozà. Abans d’això, havia viscut aquest en diferents cases de senyors dels voltants, però sense viure massa temps en cap d’elles. Deien que era una persona molt pacífica, un bon jan, però que tenia, diguem-ne, arravataments fantasiosos. Van prendre’l per a nosaltres amb la condició que hi visqués i ens donés les classes en alemany però sense gosar mostrar-nos cap de les seves ‹fantasies›. Així ho va començar a fer, i certament durant uns tres mesos ho va fer bé. Emperò després ja no es va poder contenir i va protagonitzar un episodi en veient el qual hom hauria dit que no s’havia compromés a no comportar-se d’aquesta faisó.  ~  Era estiu. En una ocasió, va venir a visitar l’oncle, pel camí de la seva propietat, la dona del governador amb el seu fill, que era un nen d’uns onze anys, força malcriat i desobedient. Vam anar a l’hort dels fruiters i, allà, aquest petit hoste va saquejar una prunera tinguda en molta estimació, els fruits de la qual l’oncle tenia comptats. Nosaltres ens vam espantar d’allò més, i vam fer la promesa de negar-ho tot si es donava el cas.  ~  Per la tarda, l’oncle va anar al jardí i, és clar, el primer que va fer va ser adonar-se de que algú havia collit prunes, cosa que va ser-li motiu d’un fort empipament. Va cridar el fill del jardiner, que era un xiquet de nom ‹Kòstia›, i va començar a preguntar-li qui havia pres les prunes. Kòstia no ho sabia i sobre ell va recaure la sospita de que havia estat ell l’autor d’aquell acte i ara ho negava. Per això van ordenar que l’assotessin amb una vara d’agrassó, i ell, tot espantat, va fer com si reconegués que en efecte s’havia menjat les prunes. Aleshores el van assotar igualment. Nosaltres, que sabíem qui havia estat en realitat l’autor del colliment furtiu dels fruits, no dèiem res per tal de no trencar la promesa ni avergonyir el nostre hoste.  ~  Però, pel capvespre, el que havia passat va començar a remoure’ns la consciència, a alguns de nosaltres, fins al punt de resultar insuportable. I quan ja anàvem a colgar-nos al llit, ja no vaig poder suportar-ho més i vaig dir a Ivan Iàkovlevitx que havien castigat Kòstia injustament, que ell no era el lladre, i que el lladre era tal, i que nosaltres havíem fet la promesa d’encobrir-lo. Ivan Iàkovlevitx, de sobte, va (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.

El gra selecte (fragment)

“El gra selecte” (fragment). ~ Les enormes ganes que tenia de veure els meus estimats amics m’empenyia a anar a visitar-los, però la manca de temps m’obligava a fer el viatge necessari per a això durant els dies de festa. D’aquesta manera, vaig celebrar l’entrada de l’any nou en el vagó del tren.  ~  He d’admetre que la disposició del meu esperit em resultava feixuga i no em donava gaire alegria. Els mestres espirituals recomanen examinar la consciència cada dia. Bé, no és que jo ho faci diàriament, però quan s’acaba l’any em ve a la memòria el bon consell dels mestres i llavors sí m’examino. Així, tot d’una ho faig una vegada per any, però, en canvi, de manera acurada, i cada cop quedo insatisfet amb mi mateix per tots els costats. En aquella ocasió, la meva insatisfacció habitual es va complicar per les ofenses rebudes d’altres persones; en especial, m’havia ofès el príncep Bismarck per les seves irrespectuoses declaracions contra els meus compatriotes i per les nefastes prediccions que havia fet contra nosaltres. La seva fèrria rudesa l’havia portat a dir directament i sense embuts que a Rússia, en opinió seva, només li quedava l’anihilació. ¿Com, l’anihilació? ¿Per què? I em vaig posar a pensar i em semblava arribar a conclusions sobre els motius i sobre els no motius. I, mentrestant, al voltant meu tothom dormia. Els cinc o sis passatgers que la sort m’havia enviat com a companys de viatge s’havien apartat uns d’altres i roncaven com en una competició brutal. Em vaig sentir avergonyit per la tristesa que traginava i per aquell meu inútil trencament de cap. ¿Per què no havia de dormir jo, quan tots dormien? ¿Què m’importava a mi el que hagués dit Bismarck sobre nosaltres? ¿I per què m’havia de dedicar a veure si les seves prediccions podien tenir alguna base? Era millor no distraure’s amb aquestes coses i disposar-se a dormir, com tots els altres passatgers, i la cosa resultaria més alegre i interessant. Així ho vaig fer. Com els altres m’havien donat l’esquena a mi, jo els la vaig donar a ells, i vaig començar a cridar esforçadament la son. Però vaig dormir malament i amb contínues interrupcions.  ~  Va voler el destí enviar-me una inesperada distracció, la qual va bandejar per un moment el meu ensopiment, i, alhora, em va armar contra les inútils conclusions sobre la nostra disharmonia. De l’andana d’una petita ciutat, van entrar dos senyors: un de passa lleugera, i, per tant, segurament jove; l’altre, més pesat i vell. No vaig poder examinar-los bé, perquè en el vagó els fanals havien estat coberts amb les cortinetes de tafetà blau que no deixaven passar tanta llum com per a poder fer recognoscibles uns rostres desconeguts. Tanmateix, de seguida em vaig inclinar a pensar que els nous passatgers pertanyien a gent amb no tan sols possibles sinó també educació. En entrar no van fer soroll, no parlaven fort i, en general, van procurar tant com fos possible no destorbar ningú amb llur vinguda, i es van instal·lar sense fer escarafalls, amb condescendència, allà on van trobar lloc. Per casualitat això va passar molt a prop de l’indret on jo dormisquejava ficat en el racó més fosc del seient. Volgués o no volgués, escoltaria jo qualsevol cosa que diguessin, fins i tot en xiuxiuejos. I va ser així. La qual cosa no em sap gens de greu, car la conversa que van mantenir a mitja veu els meus nous veïns em va parèixer tan interessant que, de seguida que vaig haver tornat a casa, la vaig posar per escrit; i ara fins i tot em decideixo a presentar-la a l’atenció dels lectors.  ~  Pels primers mots amb els quals els nous passatgers van començar a enraonar allà, es veia que ja abans, asseguts en l’estació a l’espera del tren, havien estat conversant sobre algun tema engrescador, i ara només continuaven amb les il·lustracions al que ja s’havia exposat abans. Dels dos passatgers, un era qui parlava, amb una vella veu de baríton gastada; una veu escaient, diguem-ho així, per a un gran accionista o per a no menys que un conseller secret que clarament hagués posat en marxa l’explotació de riqueses naturals del país. L’altre només escoltava i tan sols de tant en tant introduïa algun mot o demanava alguna o altra explicació. Aquest era lacònic i tenia un sonor espinguet com el que sol trobar-se en els funcionaris d’operacions especials que han fet carrera i que senten feixuguesa envers la literatura.  ~  Va començar el baríton, i el seu comentari va ser el següent: «Ara, aquesta nostra civilitat, jo us la presentaré amb persones i tal com es va expressar tot d’una en un afer que va escaure’s no fa gaire, al meu entendre interessant. Aquest cas pot mostrar-vos que el nostre original geni rus, que vós negueu, no és cap ximpleria. Que vagin dient que aquest és el país de la dispersió2 i que per tot arreu campen desastres i desordres; la qüestió és que, aquell que sàpiga observar els fets de manera impassible, s’adonarà que en aquest desastre hi ha una cosa extraordinàriament ‹rodona›, o, fent servir les vostres pròpies paraules, ‹civilitzada›. Bismarck una vegada va dir que a Rússia potser només li quedava l’anihilació. Els toca-campanes dels periòdics en van prendre nota i encara van tocant-les i tocant-les... Però vós deixeu de banda aquest repic i concentreu-vos en els fets, en com aquests en realitat es materialitzen, i veureu que nosaltres sabem deseixir-nos de les desgràcies com cap altre no sap fer-ho, i que la nostra gent no té por d’unes situacions que segurament el senyor Bismarck no podria ni imaginar i que haurien destruït qualsevol altre que manqués del nostre fort tremp.» - «Plantegeu la qüestió mantenint l’interès despertat -va dir l’espinguet- i us escoltaré de bon grat.» - «Si preparés jo per a impremta -va continuar el baríton- les tres xicotetes històries que em disposo a narrar-vos sobre la nostra civilitat, segurament les titularia “Trilogia sobre com un lladre va robar a un altre la gaiata i com tothom en va sortir beneficiat”. I com que es pot dir que avui en dia fins i tot qualsevol nap-buf es presenta com un gran literat, provaré d’explicar-vos el meu conte de manera literària... Per això us el dividiré en capítols, com una trilogia, i en el primer us abocaré un membre de la intel·liguèntsia, és a dir, un ‹barin› que, en opinió d’alguns, està com més que no pas altres ‹arrancat de terra›. I vet, de seguida veureu quines ximpleries són aquestes i com al nostre país, segons la dita, ‹cada pi remoreja cap al seu bosc›.» (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.