El gra selecte (fragment)

“El gra selecte” (fragment). ~ Les enormes ganes que tenia de veure els meus estimats amics m’empenyia a anar a visitar-los, però la manca de temps m’obligava a fer el viatge necessari per a això durant els dies de festa. D’aquesta manera, vaig celebrar l’entrada de l’any nou en el vagó del tren.  ~  He d’admetre que la disposició del meu esperit em resultava feixuga i no em donava gaire alegria. Els mestres espirituals recomanen examinar la consciència cada dia. Bé, no és que jo ho faci diàriament, però quan s’acaba l’any em ve a la memòria el bon consell dels mestres i llavors sí m’examino. Així, tot d’una ho faig una vegada per any, però, en canvi, de manera acurada, i cada cop quedo insatisfet amb mi mateix per tots els costats. En aquella ocasió, la meva insatisfacció habitual es va complicar per les ofenses rebudes d’altres persones; en especial, m’havia ofès el príncep Bismarck per les seves irrespectuoses declaracions contra els meus compatriotes i per les nefastes prediccions que havia fet contra nosaltres. La seva fèrria rudesa l’havia portat a dir directament i sense embuts que a Rússia, en opinió seva, només li quedava l’anihilació. ¿Com, l’anihilació? ¿Per què? I em vaig posar a pensar i em semblava arribar a conclusions sobre els motius i sobre els no motius. I, mentrestant, al voltant meu tothom dormia. Els cinc o sis passatgers que la sort m’havia enviat com a companys de viatge s’havien apartat uns d’altres i roncaven com en una competició brutal. Em vaig sentir avergonyit per la tristesa que traginava i per aquell meu inútil trencament de cap. ¿Per què no havia de dormir jo, quan tots dormien? ¿Què m’importava a mi el que hagués dit Bismarck sobre nosaltres? ¿I per què m’havia de dedicar a veure si les seves prediccions podien tenir alguna base? Era millor no distraure’s amb aquestes coses i disposar-se a dormir, com tots els altres passatgers, i la cosa resultaria més alegre i interessant. Així ho vaig fer. Com els altres m’havien donat l’esquena a mi, jo els la vaig donar a ells, i vaig començar a cridar esforçadament la son. Però vaig dormir malament i amb contínues interrupcions.  ~  Va voler el destí enviar-me una inesperada distracció, la qual va bandejar per un moment el meu ensopiment, i, alhora, em va armar contra les inútils conclusions sobre la nostra disharmonia. De l’andana d’una petita ciutat, van entrar dos senyors: un de passa lleugera, i, per tant, segurament jove; l’altre, més pesat i vell. No vaig poder examinar-los bé, perquè en el vagó els fanals havien estat coberts amb les cortinetes de tafetà blau que no deixaven passar tanta llum com per a poder fer recognoscibles uns rostres desconeguts. Tanmateix, de seguida em vaig inclinar a pensar que els nous passatgers pertanyien a gent amb no tan sols possibles sinó també educació. En entrar no van fer soroll, no parlaven fort i, en general, van procurar tant com fos possible no destorbar ningú amb llur vinguda, i es van instal·lar sense fer escarafalls, amb condescendència, allà on van trobar lloc. Per casualitat això va passar molt a prop de l’indret on jo dormisquejava ficat en el racó més fosc del seient. Volgués o no volgués, escoltaria jo qualsevol cosa que diguessin, fins i tot en xiuxiuejos. I va ser així. La qual cosa no em sap gens de greu, car la conversa que van mantenir a mitja veu els meus nous veïns em va parèixer tan interessant que, de seguida que vaig haver tornat a casa, la vaig posar per escrit; i ara fins i tot em decideixo a presentar-la a l’atenció dels lectors.  ~  Pels primers mots amb els quals els nous passatgers van començar a enraonar allà, es veia que ja abans, asseguts en l’estació a l’espera del tren, havien estat conversant sobre algun tema engrescador, i ara només continuaven amb les il·lustracions al que ja s’havia exposat abans. Dels dos passatgers, un era qui parlava, amb una vella veu de baríton gastada; una veu escaient, diguem-ho així, per a un gran accionista o per a no menys que un conseller secret que clarament hagués posat en marxa l’explotació de riqueses naturals del país. L’altre només escoltava i tan sols de tant en tant introduïa algun mot o demanava alguna o altra explicació. Aquest era lacònic i tenia un sonor espinguet com el que sol trobar-se en els funcionaris d’operacions especials que han fet carrera i que senten feixuguesa envers la literatura.  ~  Va començar el baríton, i el seu comentari va ser el següent: «Ara, aquesta nostra civilitat, jo us la presentaré amb persones i tal com es va expressar tot d’una en un afer que va escaure’s no fa gaire, al meu entendre interessant. Aquest cas pot mostrar-vos que el nostre original geni rus, que vós negueu, no és cap ximpleria. Que vagin dient que aquest és el país de la dispersió2 i que per tot arreu campen desastres i desordres; la qüestió és que, aquell que sàpiga observar els fets de manera impassible, s’adonarà que en aquest desastre hi ha una cosa extraordinàriament ‹rodona›, o, fent servir les vostres pròpies paraules, ‹civilitzada›. Bismarck una vegada va dir que a Rússia potser només li quedava l’anihilació. Els toca-campanes dels periòdics en van prendre nota i encara van tocant-les i tocant-les... Però vós deixeu de banda aquest repic i concentreu-vos en els fets, en com aquests en realitat es materialitzen, i veureu que nosaltres sabem deseixir-nos de les desgràcies com cap altre no sap fer-ho, i que la nostra gent no té por d’unes situacions que segurament el senyor Bismarck no podria ni imaginar i que haurien destruït qualsevol altre que manqués del nostre fort tremp.» - «Plantegeu la qüestió mantenint l’interès despertat -va dir l’espinguet- i us escoltaré de bon grat.» - «Si preparés jo per a impremta -va continuar el baríton- les tres xicotetes històries que em disposo a narrar-vos sobre la nostra civilitat, segurament les titularia “Trilogia sobre com un lladre va robar a un altre la gaiata i com tothom en va sortir beneficiat”. I com que es pot dir que avui en dia fins i tot qualsevol nap-buf es presenta com un gran literat, provaré d’explicar-vos el meu conte de manera literària... Per això us el dividiré en capítols, com una trilogia, i en el primer us abocaré un membre de la intel·liguèntsia, és a dir, un ‹barin› que, en opinió d’alguns, està com més que no pas altres ‹arrancat de terra›. I vet, de seguida veureu quines ximpleries són aquestes i com al nostre país, segons la dita, ‹cada pi remoreja cap al seu bosc›.» (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.