Turment de l’esperit (fragment)
“Turment de l’esperit” (fragment). ~ Entre aquells que van prendre part en la meva educació, va haver-hi Ivan Iàkovlevitx, un alemany llarguerut i prim, ‹Kozà› de malnom. El seu vertader cognom no el sé. El cas era que el seu aspecte feia que et vingués al cap una cabra, i per això tots nosaltres l’anomenàvem així: ‹Kozà›; però, queda clar, no en presència d’ell. ~ Aquests fets van tenir lloc en un poble de la província d’Oriol, en casa d’uns meus familiars que eren rics. Va ser amb ells que vaig créixer i em vaig educar fins que em van enviar a l’escola, a la ciutat. Allà hi havia per a nosaltres diversos professors: un rus, Ivan Stepànovitx Ptítsuin, que vivia amb sa muller en una dependència del mas; com també un francès, ‹monsieur› Louis, que, a més de muller, tenia un fill, Alvin, el qual estudiava juntament amb nosaltres; i encara hi havia un alemany, Kolberg, un home solitari, sovint borratxo i busca-raons. Amb tal freqüència es barallava amb la serventa que, al final, l’oncle se’n va atipar i va ser fet fora tot d’una. Allavòrens, al seu lloc, va ser pres Kozà. Abans d’això, havia viscut aquest en diferents cases de senyors dels voltants, però sense viure massa temps en cap d’elles. Deien que era una persona molt pacífica, un bon jan, però que tenia, diguem-ne, arravataments fantasiosos. Van prendre’l per a nosaltres amb la condició que hi visqués i ens donés les classes en alemany però sense gosar mostrar-nos cap de les seves ‹fantasies›. Així ho va començar a fer, i certament durant uns tres mesos ho va fer bé. Emperò després ja no es va poder contenir i va protagonitzar un episodi en veient el qual hom hauria dit que no s’havia compromés a no comportar-se d’aquesta faisó. ~ Era estiu. En una ocasió, va venir a visitar l’oncle, pel camí de la seva propietat, la dona del governador amb el seu fill, que era un nen d’uns onze anys, força malcriat i desobedient. Vam anar a l’hort dels fruiters i, allà, aquest petit hoste va saquejar una prunera tinguda en molta estimació, els fruits de la qual l’oncle tenia comptats. Nosaltres ens vam espantar d’allò més, i vam fer la promesa de negar-ho tot si es donava el cas. ~ Per la tarda, l’oncle va anar al jardí i, és clar, el primer que va fer va ser adonar-se de que algú havia collit prunes, cosa que va ser-li motiu d’un fort empipament. Va cridar el fill del jardiner, que era un xiquet de nom ‹Kòstia›, i va començar a preguntar-li qui havia pres les prunes. Kòstia no ho sabia i sobre ell va recaure la sospita de que havia estat ell l’autor d’aquell acte i ara ho negava. Per això van ordenar que l’assotessin amb una vara d’agrassó, i ell, tot espantat, va fer com si reconegués que en efecte s’havia menjat les prunes. Aleshores el van assotar igualment. Nosaltres, que sabíem qui havia estat en realitat l’autor del colliment furtiu dels fruits, no dèiem res per tal de no trencar la promesa ni avergonyir el nostre hoste. ~ Però, pel capvespre, el que havia passat va començar a remoure’ns la consciència, a alguns de nosaltres, fins al punt de resultar insuportable. I quan ja anàvem a colgar-nos al llit, ja no vaig poder suportar-ho més i vaig dir a Ivan Iàkovlevitx que havien castigat Kòstia injustament, que ell no era el lladre, i que el lladre era tal, i que nosaltres havíem fet la promesa d’encobrir-lo. Ivan Iàkovlevitx, de sobte, va (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.
