Ballarugues (fragment)

“Ballarugues” (fragment). ~ En un hostal situat a la vora de la carretera vella, una vegada es va aplegar tanta gent que qualsevol indret d’aquella ‹izbà›, que no era ni estreta ni curta ans tot el contrari, va quedar ocupat. Entre els homes allà arribats n’hi havia que viatjaven a lloms de cavalcadures i d’altres que ho feien a peu, hi havia sastres i sapastres, coratjosos carreters i peons que treballaven en l’adob del camí. A fora feia força fred, i tots els que hi entraven anaven de dret a escalfar-se a la boca de l’estufa. Havent entrat en calor, s’apartaven i cadascú anava a posar-se on podia sense perdre l’ocasió de fer petar la xerrada.  ~  No era estrany que al principi comencessin a parlar sobre les males collites i sobre els impostos, i després passaven al tema de la sort que Déu enviava als homes. Van començar a dir: «¿Per què Déu va comunicar a Josep set anys abans que hi hauria males collites? Prou que ara no ho fa, això. Viu ara la gent sense saber quan li vindrà la calamitat. I vet, heus ací, de patac li cau a sobre.» Cadascú dels allí reunits deia la seva sobre aquesta qüestió. Mentrestant, un que encara estava a la vora de l’estufa escoltava en silenci. Finalment, també ell va intervenir-hi, i ho va fer d’aquesta faisó: «¿Però és que per ventura penseu, bons homes, que si ens fessin saber a l’avançada quan ve la desgràcia, l’evitaríem?» - «I tant que sí -li van contestar-, per descomptat.» - «¡I ara! -es va mostrar ell en desacord-. ¡Quines coses de sentir! Prou que a la vista de tothom hi ha el que cal corregir, i tanmateix no ho corregim.» - «Digueu-nos què. Poseu un exemple.» - «Doncs mireu, com a exemple, més clar no pot ser el fet que hi ha una grandíssima quantitat de pobres i desgraciats. Prou que, havent-n’hi tants, no hauríem de viure tan tranquils. Però no hi parla ningú, sobre això.» - «¡Vet, justament per aquest motiu! Si ens avisessin abans sobre aquestes situacions, potser ens esmenaríem a temps.» El de l’estufa va contestar: «No, no ens hi esmenaríem, ni a temps ni a destemps. La qüestió rau no tant en l’avís com en el bon seny. Aquest ningú no l’escolta. A més, quan vénen els advertiments, ¿què us penseu? ¿Que els reben amb els braços oberts?» Llavors, adonant-se que aquell home devia tenir alguna història per a explicar, van començar a demanar-li que no se n’estigués. Ell no es va fer l’orni; sense fer-se pregar gaire, va començar a dir: «Vell soc ja, que set vegades he vist passar deu anys. La primera famegada que recordo va escaure’s sis anys abans que els nostres anessin contra els hongaresos. En el nostre poble va passar una cosa sorprenent...» En aquell punt el van aturar per a preguntar-li d’on era. «D’un poble que es diu ‹Ballarugues›. ¿El coneixeu o què?» - «No n’hem sentit mai a parlar.» - «Doncs escolteu què ens va passar allà a Ballarugues, i vigileu que en el vostre poble no succeeixi quelcom semblant. I ara calleu mentre jo us ho explico. No és gaire llonga la meva història.» (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.