L'autor

Nikolai Semiónovitx Leskov (1831-1895) és un interessant escriptor rus, pràcticament desconegut, com tantíssims altres interessants escriptors russos, per un occident europeu, sembla, poc disposat d’entrada, no ja a recuperar, sinó directament a descobrir valors literaris d’un país com Rússia més enllà de les tríades pus o manco ‹oficials›. Amb aquesta breu nota no pretenc fer ni de biògraf ni de crític literari, perquè no soc ni una cosa ni l’altra; hec només la intenció d’esbossar algun comentari (necessari, crec) en qualitat només de qui ha fet la traducció i presentat aquest recull a un públic catalanoparlant.  ~  Són gairebé una dotzena (onze en total) contes els inclosos en aquest aplec, escrits per Leskov en un ampli període de temps: trenta anys, si més no; des de 1863 fins a 1893. Pel que fa al darrer relat, justament el que dona títol al volum, “El ruble màgic”, no ha sigut possible, amb els mitjans a l’abast, determinar-ne amb exactitud l’any de publicació; totes les altres peces queden compreses dins d’aquest ampli ventall temporal, amb l’excepció de “L’home just”, que sembla que va restar inèdit fins que es va editar l’obra completa de Leskov, a mitjan segle XX (l’any que s’indica en aquest cas, per tant, és el de la redacció).  ~  Leskov va ser un escriptor relativament prolífic i el conjunt de narracions que formen aquest llibre és només un tastet, ofert com a degustació. Una degustació en principi mancada d’intenció de resultar plenament representativa o enterament exhaustiva pel que fa a les èpoques estilístiques per les quals passa l’autor o les conceptualitats literàries que adopta en cada etapa vital. De fet, la tria d’obres ha estat feta no atenent necessàriament l’imperatiu d’incloure-hi els relats més coneguts almenys en el seu país d’origen. Hem atès, això sí, òbviament el criteri de qualitat literària i l’interès que en el nostre lector actual pot presumiblement suscitar el tema de base proposat en cada cas.  ~  És cert que s’hauria pogut fer almenys un intent de distribuir els relats, dins d’aquest recull, per tipologia o per temàtica tractada. Així, hauríem obtingut per exemple un grup de relats que tracten sobre els mugics (pagesos russos en general, i, en especial, en algun cas, els adscrits a la terra i a un règim de tipus feudal): “El malèvol” (1863), “Ballarugues” (1892) i “Producte de la natura” (1893); un segon grup de contes basats en tradicions, supersticions i contalles populars (russes, òbviament): “L’expulsió del diable” (1879) i “El ruble màgic” (18..); un tercer, amb peces que parteixen de plantejaments de tipus moral o ètic: “Un demòcrata rus a Polònia” (1880), “L’home just” (1883) i “Turment de l’esperit” (1890); un quart, amb relats sobre aparicions o fenòmens més o menys paranormals: “L’Àguila blanca” (1880) i “L’esperit de la senyora de Genlis” (1881); i un cinquè que podríem prendre (i, de pas, anomenar, si no existeix encara l’expressió) com a cicle de ‹picaresca russa› i que vindria representat pel relat “El gra selecte” (1884), tot i que el ja esmentat “L’Àguila blanca” i potser una mica també “Un demòcrata rus a Polònia” compartirien algun tret i podrien en un cert sentit encasellar-se també ací, al mateix temps que en els seus respectius grups. Tanmateix, en molts casos, de fons subjau un teòric gènere de partida: els ‹contes nadalencs› o ‹contes dels sviatki›1, i llavors el grup que formaria aquest cicle serien els relats: “L’expulsió del diable”, “L’home just”, “L’Àguila blanca”, “L’esperit de la senyora de Genlis” i sobretot “El ruble màgic”. Ara bé, el problema ací seria que es podria dir (i entenc que potser és una gosadia excessiva de part meva) que Leskov en ocasions sembla com si ‹forcés el calendari› d’uns contes que en principi no tindrien necessàriament relació directa amb el Nadal per a fer que la trama s’escaigui en aquest moment de l’any. Això potser vindria motivat pel fet que el gènere nadalenc tenia una certa bona acollida (demanda per part del públic) durant el segle XIX; hem de tenir en compte que pràcticament totes les peces presentades en aquest recull van ser publicades per primer cop en revistes literàries, magazins o periòdics de l’època (que tenien, és clar, els seus lectors, els seus criteris i els seus condicionants). És a dir: cert és que hi ha relats d’indubtable temàtica nadalenca i amb el to i les convencions pròpies del gènere (per exemple, “El ruble màgic”, sense anar més lluny), però hi ha d’altres que en teoria entrarien en aquest grup i en els quals la ‹nadalitat› és més aviat una circumstància ‹casual›. Una altra forma de considerar aquest aspecte seria tenir present que el concepte de ‹nadalitat› en l’àmbit ortodox rus és sensiblement diferent al nostre. En general, les festes religioses a Rússia no s’han pogut lliurar mai (o no mai del tot) de les fortes inèrcies de l’ancestral (i ben arrelat) paganisme, i, en ella, cadascuna de les celebracions cristianes sempre té com una ‹cara B› no oficial però ben palpable, on abunden els rituals màgics, els actes d’endevinació, les supersticions, les aparicions, les bruixes i els esperits. Per aquest motiu, els contes de Nadal russos (matisem o ampliem el concepte: els contes d’‹sviatki›) ens poden arribar a semblar tan estranys i fins i tot tan desbridats, tan poc ‹nadalencs› segons la nostra pròpia sensibilitat. Un clar exemple seria el ja esmentat relat “L’expulsió del diable”, l’acció del qual, en teoria (o almenys en una primera redacció), transcorre pels volts de Nadal, si no directament la nit de Nadal mateixa. En aquest sentit és inevitable esmentar un conte en aquest cas d’un altre autor procedent d’un territori també pertanyent a l’Imperi Rus, Nikolai V. Gógol: “La nit abans de Nadal”, que jo mateix vaig traduir ja fa alguns anys (per cert, permeteu-me la digressió: el títol, en efecte, no és “La nit ‹de› Nadal”, com han traduït alguns a les seves respectives llengües, sinó “La nit ‹abans› de Nadal”, ja que, entre altres coses, realment tot queda a les fosques (la nit) pel fet que una bruixa roba la lluna tot just abans de Nadal, fent així efectiva una antiga creença popular del tipus al qual ens hem referit suara; es pot dir, així, que existeix un cert paral·lelisme entre “La nit abans de Nadal” de Gógol i “Malson abans de Nadal”, la popular pel·lícula produïda per Tim Burton, on la lluna no és robada però sí és segrestat el pare Noel). Així doncs, pel que hem explicat, no semblava del tot factible formar clarament un grup de relats nadalencs i un altre de no-nadalencs; de fet, no s’acabava de veure clara l’opció de formar grups per gèneres o temàtiques, ja que, com hem vist, en Leskov molt sovint dins d’un mateix relat es donen característiques de dos o de més gèneres diferents (cosa, al cap i a la fi, que tampoc no és inusual ni en literatura ni en l’art en general). Tenint en compte també que encara es podria en darrera instància fer una distinció de peces basades en fets més o menys autobiogràfics i peces totalment inventades des del principi fins al final. I encara: el factor satíric2, amb major o menor densitat en uns relats o en altres (contes satírics i no-satírics). Per tot plegat, va ser considerat que potser una opció amb un mínim de garanties podia ser tan simple com la distribució de relats per ordre cronològic de publicació. I així ha estat fet.  ~  Això sí: una característica comparteixen tots els relats d’aquest volum. I és l’absència d’històries d’amor. No hi ha ni enamoraments ni romanticismes per cap banda. Si volíeu gaudir de la narració d’un tipus o altre d’aventura amorosa dinovesca, deixeu aquest llibre i marxeu corrent a cercar-ne un altre. En canvi, si ja veniu embafats de tant de sentimentalisme novel·lesc i de tantes apegaloses amoretes literàries, i esteu disposats a obrir-vos a altres temes i dimensions humanes, teniu ací una bona opció.  ~  Leskov és, no tan sols interessant, sinó també eficaç com a autor. Els seus relats estan ben construïts i mantenen la coherència interna i l’interès en el lector des del principi fins al final. Els tombs inesperats i els cops d’efecte són una constant; els personatges es presenten amb molta vivesa i gràcia, de vegades amb algun toc humorístic. La caricaturització en alguns casos sembla que se li fa inevitable. La seva redacció és senzilla sense caure en simplismes idiotitzants. Això sí: sovint utilitza la tècnica de la història dins de la història. Cal admetre, però, que no resulta del tot fàcil traduir-lo. És a dir, llegir-lo sí resulta fàcil, ja que la seva prosa és perfectament entenedora i assequible per a un públic lector ampli; però la traducció implica necessàriament fer en molts casos un esforç considerable, ja que sovint utilitza localismes o variants dialectals, algun arcaisme o mot que ja no existeix en el rus actual, proverbis, dites populars, argot, etc. En diverses ocasions, Leskov utilitza les dobles accepcions d’un mateix mot per a construir (conscientment o no) jocs amb el llenguatge o ambigüitats. En l’original, els ‹sobreentesos› o expressions particulars de l’autor (‹al tascó›, ‹lligadures roges›, etc.) representen també un cert nivell de dificultat per al torsimany. Tot això requereix contínuament (i no només) la consulta de diccionaris especialitzats en la fase de traducció, i certament obliga a introduir, en l’edició, algunes notes a peu de pàgina per tal de facilitar (o enriquir) la comprensió al lector. Diguem-ho així: el lector no notarà res (i, de fet, ‹no ha de› notar res) pel que fa a les dificultats de la traducció; però aquestes dificultats hi són, encara que no es vegin. Tal vegada, justament aquestes dificultats podrien ser, en part, el motiu pel qual Leskov tradicionalment hagi quedat, fins ara, més aviat descartat de la llista d’autors russos exportables (traduïbles). Un altre motiu podria ser una certa desafecció general de partida donada pel fet que sembla que Leskov, amb la seva obra literària, es va fer enemic de tothom i amic de ningú. El conjunt de la seva obra (almenys la que coneixem) no mostra preferència per cap facció, partit, condició o grup humà: tant critica (satiritzant o no) la clerecia com els nihilistes, els senyors com els mugics, els venedors russos com els compradors estrangers, els funcionaris civils com els militars... Ningú no escapa del seu (fi) ‹flagell› literari: governadors, mariscals de camp, pagesos, popes, empresaris, petits burgesos, batlles, comissaris, pobletans, habitants de les ciutats, provincians, alts funcionaris, espiritistes, dames aristocràtiques, mugics, algutzirs, pobres, rics... Tothom queda ‹retratat› en l’obra de Leskov; i, és clar, tothom queda per això descontent amb un autor que «en veure una injustícia social» prova de trobar en si «la valentia i la determinació de dir a tota veu a la gent: ...«Esteu equivocats i aneu pel camí de l’error. Vet ací què és correcte.»...» (“L’home just”).  ~  En cert sentit, observant el conjunt de relats ací inclosos, algú podria dir que Leskov és, preeminentment, l’escriptor de la província russa, ja que, amb l’excepció de dues o tres peces, els seus relats s’ambienten principalment en la ‹província›, en territoris més aviat al sud de Moskvà i més aviat a l’oest de la Rússia europea, a tocar de les actuals Bielarús i Ucraïna. Els rius, per descomptat, són presents en diversos dels contes (“Producte de la natura”, “El gra selecte”). Tot i això, malgrat aquesta pretesa ‹provincialitat›, es dona alhora, en l’obra de Leskov, un continu referencial a la cultura europea del seu temps: germànica, francesa i anglesa. Els seus relats (‹provincials› o no) van plens de referències a personalitats de la cultura europea d’aquella època o de la immediatament anterior: Freiligrath, Haydn, Calmet, les aristòcrates ‹salonnières› i escriptores franceses del s. XVII, Voltaire, Kardec, Heine, Gibbon, Carlyle...; i, és clar, a personalitats també de la política: Bismarck, Napoleó... Òbviament, no són, ni de bon tros, menors les referències a personalitats russes: Guertsen, Saltuikov-Shtxedrín, Griboiédov, Gógol, Pushkin, Turguéniev, Gontxarov, Jukóvskiй, Derjavin (en l’àmbit intel·lectual); Paskévitx, Diebitsch, Skóbeliev, Suvórov (en l’àmbit militar); Panin, Sperànskiй (en l’àmbit polític o funcionarial). Alguns d’aquests (russos) i d’aquells (de l’Europa occidental), per cert, els involucra directament en les trames dels seus relats: ‹madame› de Genlis, Panin, Paskévitx, etc. Per tot plegat, en Leskov es produeix un curiós i interessant fenomen en virtut del qual, a grans trets, la província es connecta a la cultura i a la societat, no tan sols russa (per descomptat), sinó també de l’occident europeu.  ~  Però Leskov no és tan sols un ‹provincial›, ni és només un satíric, ni el típic escriptor barallat amb tothom («...la cruel persecució a la qual havia estat jo exposat sense fre ni mesura durant una pila d’anys, perpetrada pels meus bons companys literats amb la intenció, és clar, de corregir els meus malentesos i equivocacions», “L’esperit de la senyora de Genlis”); Leskov és tot això i alhora més que això: és un home de profundes conviccions morals i també (no cal obviar-ho) religioses, cosa que es manifesta tant en els seus plantejaments com en les seves conclusions, com en els mitjans formals que porta dels primers a les segones. Estic plenament convençut que Leskov és un autor que cal conèixer i saber valorar. Personalment, per a mi ha estat un plaer descobrir-lo, i animo el públic lector catalanoparlant a entrar sense pors ni prejudicis (en general, malauradament, la literatura russa genera sovint molts prejudicis al seu voltant), a entrar, dic, per les portes que Nikolai Semiónovitx amablement ens obre al seu món, tan llunyà i alhora tan proper. Al capdavall, les històries que explica no poden no suscitar interès en el nostre propi món actual, perquè en elles planteja qüestions universals que, sense prescindir del localisme on prenen cos argumental (en forma de relat), el transcendeixen, en van més enllà.  ~  Leskov, insisteixo, és un escriptor a descobrir.  ~  Finalment, des d’aquestes línies dono les gràcies a l’Institut de la Traducció de Rússia, sense el recolzament econòmic del qual la traducció d’aquests relats i l’edició d’aquest volum no hauria estat possible.  ~  L. M. P. M. (traductor), abril de 2019.