Un demòcrata rus a Polònia (fragment)

“Un demòcrata rus a Polònia”, capítol primer. ~ Vaig entrar al servei directament a la sortida de l’escola militar. Vaig ocupar una plaça en la cancelleria del comandant general de l’exèrcit operatiu, mariscal de camp general ‹knyaz› Paskévitx. Va ser això en l’any trenta-dos, el mes de gener; és a dir, poc després del sotmetiment de Varsòvia, la qual va ser presa l’agost de l’any trenta-u. El director d’aquesta cancelleria era el conseller d’estat executiu Ivan Fomitx Sambúrskiй, sobre el qual escriuré a continuació. Ha quedat aquest home oblidat; la història calla sobre ell, però va ser una persona notable i, en opinió meva, fins i tot va tenir una certa importància històrica.  ~  Sambúrskiй era petit-rus i tenia reputació de ser un home d’extraordinària intel·ligència i de grans capacitats. Sobresortia, però, no tan sols per això, sinó també per la seva probitat i per l’inexorabilitat de les seves conviccions. Aquest tipus de gent, en aquella època, en el servei, encara la valoraven de tant en tant; i, si no era sempre, almenys en ocasions se’n recordaven i consideraven que sense unes tals persones no es podia anar enlloc i que eren necessàries. A més, Ivan Fomitx era força diligent i pràctic: literalment, no hi havia ocupació per a la qual ell hauria estat incapaç i en la qual no s’hauria trobat en el seu lloc. Sobre la seva honestedat, és clar, no hi havia res a dir. Podria haver guanyat un milió amb els intendents i els comissionistes però no ho va fer, i per als corruptes va ser sempre inexpugnable. Qualsevol murrieria, ell la preveia i passava pel costat. Sabut era això, i, per aquest motiu, quan, amb Diebitsch, Ivan Fomitx va ser nomenat director de la cancelleria, va ser-li assignada una retribució doble.  ~  Les obligacions del director de la cancelleria eren molt grans i diverses. Amb la presa de Varsòvia, allà es va concentrar tota la correspondència, tant militar com civil, de tot el regne de Polònia; havia de restaurar l’administració russa en lloc de la revolucionària, posar en clar els ingressos i formar una correcta entrada i tractament de les finances. En general, calia ordenar i redreçar-ho tot després d’uns fets armats com els que havien tingut lloc allà. És aquest un treball enorme i respectable, però que habitualment no és reconegut. Demana una persona amb unes capacitats per damunt de les habituals i se l’empassa senceret; i, mentrestant, la seva activitat resulta invisible i queda gairebé com un treball a l’ombra inadvertit, com si diguéssim l’arranjament d’armes i atuells en la rereguarda. Avui en dia, probablement, això ha millorat una mica, perquè ara de la rereguarda disposen d’una altra manera, però en aquell moment tota la glòria i l’honor requeien sobre els que estaven a la vista, allà al davant, enmig del perill. Llavors en la rereguarda no hi havia més que els ploramiques. Amb aquests conceptes, el que podia significar una rata de cancelleria no costa gaire de ser entès. Els funcionaris civils, per cert, per tot arreu a penes eren considerats persones. Així era aquell temps, i ara tampoc no cal enfadar-se per això. Cada època té les seves rareses, i, en aquella, una era el menyspreu per tota ocupació que no fos militar. Només feien una excepció per al compte Sperànskiй, però fins i tot això s’ho van imposar com una desagradable cosa necessària. És sorprenent recordar com en el passat la gent deia seriosament que «Rússia no és un estat comercial ni productiu, sinó militar, i la seva vocació és ser l’assot del món...» Khomiakov va dir: «Llong temps hem cregut nosaltres entre la mandra oriental i el brut malaveig», i altres coses. I, realment, hi hem cregut. En aquell temps tan sovint es repetia aquesta sàvia sentència que se’t ficava a dins i començaves a creure-hi. Crimea això ho va corregir; si no, les ximpleries haurien passat de mida. Per exemple, explicaven unes anècdotes una mica salvatges sobre dos oficials que van arribar a una taverna i allà van veure dos funcionaris civils. «Dona’ns dos consellers titulars», van dir els oficials al cambrer, que va quedar desconcertat; llavors ells li van explicar en veu alta que els ‹consellers titulars› eren grèvols. En resposta a això, un dels funcionaris civils va dir: «I, per a nosaltres, amic, porta’ns dos lloctinents amb picat de raves rusticans.» El cambrer de nou va quedar perplex i llavors el funcionari li va aclarir que els ‹lloctinents› eren garrins. Aquesta anècdota ximple expressava el to general.  ~  Jo mateix recordo que una vegada, per la tarda, en aquell lloc de la plaça de Kazan, a tocar del jardinet, on ara sovint hi ha el carro d’un estonià amb ‹kréndels› de Víborg, tornava jo cap a casa i al meu davant anaven dos oficinals que deien: «¿Veus aquell ‹guardapunys›?» - «El veig.» Es referien a un funcionari que comprava ‹kréndels› i els embolicava en un drapet. Segurament era un home pobre perquè era magristó i desnerit, portava un barretet rogenc i esmolat i un abric de drap tronat amb els faldons desgastats i un tall per darrere, com solia fer-se. «Anem -va dir un dels oficials-, ja veuràs aquest.» - «Som-hi», va fer l’altre. I llavors allà mateix, davant dels meus ulls, el van prendre cadascú per un costat del tall de l’abric, van estirar amb força i així van esquinçar l’abric per la meitat fins a dalt, fins al coll. Del vell drap de l’abric va saltar pols, i el pobre home per l’ensurt va deixar caure els seus ‹kréndels› per terra. Va ser aquesta bretolada feta no per cap motiu concret, ni per cap accés de ràbia; senzillament, uns amb altres es comportaven d’aquesta manera absurda, inspirats per un ‹sentiment fraternal›, com vedells pegant-se guitzes entre mugits. Us ho faig present, això, per tal que us en feu una idea, de l’esperit del temps, i de quin agre humor regnava per a l’activitat civil, en especial en l’àmbit on es produïa un contacte estret amb els militars. (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.