L’Àguila blanca (fragment)
“L’Àguila blanca”, capítol primer. ~ «Hi ha coses en el món.» Amb això tenim nosaltres per costum començar semblants narracions, per tal de cobrir-nos amb Shakespeare de les sagetes de la poderosa consciència per a la qual no hi ha res desconegut. Jo, a més, en qualsevol cas penso que ‹hi ha coses› força estranyes i incomprensibles, les quals apellades són adesiara ‹sobrenaturals›, i per això amb goig escolto tals relats. ~ Justament per aquest motiu, fa uns dos o tres anys, quan, rebaixant-nos fins a la puerilitat, vam començar a jugar a veure esperits, a pler em vaig afegir jo a un dels rogles. Hom exigia en aquest cercle no pronunciar ni una paraula, durant els nostres aplecs pels vespres, ni sobre els poders ni sobre els principis del món terrenal; havíem de parlar únicament sobre esperits incorporis, sobre les seves aparicions i intervencions en els destins dels vius. Tampoc no es permetia parlar sobre la preservació i salvació de Rússia, perquè també en aquest cas alguns «començant amb bons mots acabaven repartint llenya a tots». ~ Basant-se en això, es perseguia severament el fet d’esmentar sense motiu el gran nom que fos, llevat únicament del nom de Déu, el qual, com és sabut, sovint s’utilitza per a embellir el discurs. Hi havia, és clar, excepcions, però es feien aquestes no sense una gran circumspecció. Potser un parell d’interessats en política, no podent contenir-se, s’apartaven vers la finestra o la llar de foc i allà xiuxiuejaven quelcom, però ells mateixos un a l’altre s’advertien: «‹¡Pas si haut!›» I l’amo de seguida els feia un cop d’ull i en to de facècia els amenaçava d’imposar-los una multa. ~ Per torn, cadascú havia d’explicar alguna cosa fantàstica de la seva pròpia vida, però com que no tothom té el do de la paraula, no s’exigia que les narracions vinguessin donades amb cap art particular. Ni tan sols s’exigien proves dels fets que eren explicats. Si el narrador afirmava que això que deia li havia passat realment, ens ho crèiem, o almenys ho fèiem veure. Aquesta era l’etiqueta. ~ A mi allò m’interessava sobretot pel costat de la subjectivitat. Que «coses hi ha que els savis no han somniat», no ho dubtava jo; però ‹com› aquestes ‹coses› es manifestaven a qui fos, era això el que m’abassegava. I, en realitat, la subjectivitat ací era digna de la major atenció. Fos com fos que el narrador volgués accedir a l’alta esfera del món immaterial, sempre, ineludiblement, notaves com si un ésser d’ultratomba vingués al nostre món mostrant-se en una mena de transfiguració cromàtica, com un raig de llum que passés a través d’un vidre de color. I llavors ja no destriaves què era realitat i què no, i mentrestant era apassionant seguir allò. Vull ara explicar un cas. (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.
