El malèvol (fragment)
“El malèvol”, capítol primer. ~ Amb l’anterior governador se’ns permetia fumar en la cancelleria. Els funcionaris veterans habitualment fumaven en una cambra xicoteta, a l’altra banda del gabinet del director; els novells, en la garita del vigilant. Amb aquell fumarejar ens passava, del nostre temps de servei, més de la meitat. Jo i els companys que componíem el grup d’operacions especials no estàvem obligats a romandre en la cancelleria i per això no necessitàvem de cap manera els racons per a fumar-hi; però, de tota manera, cadascú de nosaltres considerava que era el seu deure anar a ennegrir amb el fum del tabac les parets de la cambra que hi havia a l’altra banda del gabinet del director. L’estança aquella era per a nosaltres el punt de trobada, on xarràvem, compartíem rumors, riures i ens aconsellàvem uns a altres. ~ Una vegada, havent revisat satisfactòriament un informe que tot just havia enllestit, vaig sortir a estirar una mica les cames. Magnífic era el jorn, càlid, de les cobertes dels edificis queien gotes i en els encreuaments dels carrers hi havia bassals. Pas a pas vaig arribar a la cancelleria i no vaig poder evitar entrar-hi a fumar. ~ El director estava reunit amb el governador. En la nostra cambra d’aplec vaig trobar-hi dos assistents del director, el cap de la policia de la ciutat i un dels meus companys, que havia acabat d’arribar d’una investigació en una comarca llunyana. Havent encaixat de mans amb tots, em vaig asseure al costat de la finestra i em vaig posar a fumar, sense interrompre de cap manera la conversa iniciada abans de la meva vinguda. El jove funcionari d’operacions especials que havia tornat explicava efusivament els abusos per ell descoberts en una direcció policial. En la seva narració no hi havia res d’especialment remarcable, i qui més interessat estava en ella era el propi narrador, que creia que, en la nostra organització administrativa, descobrir el mal significava fer un pas per a eradicar-lo. Dels assistents del director, un encara l’escoltava sense prestar gaire atenció; l’altre, però, sense miraments es dedicava a tamborinejar amb els dits sobre l’ampit de la finestra, i el cap de policia, prement el seu sabre de cavaller entre les cames, per sota dels bigotis amollava anells de fum, com disposant-se a dir: «¡Que n’ets, de beneit, fill meu!» (...) ~ Nikolai S. Leskov, “El ruble màgic i altres narracions”.
